Fiesta, fiesta!

Ahir vaig veure el Barça i em va impressionar. Era fins i tot més sòlid que el de la temporada passada. Edmilson fa patir menys que Màrquez. Potser té menys gol que el kaiser de Michoacán però no falla cap passada i això, en la posició que ocupa, és un argument de pes per donar-li la titularitat. El damnificat pot ser Oleguer. No per demèrits segurament, simplement per D.N.I i per nòmina. El que no em va agradar tant va ser l’experiment de Ronaldinho com a referent en atac. Alliberar-lo de la pressió dels migcampistes del Betis acostant-lo cap als dos centrals, lents, va comportar l’encadenament d’Eto’o a la banda esquerra i allà fa menys mal i s’aburrirà. L’experiment va suspendre a la primera part perquè rares vegades Ronaldinho va poder combinar amb algú que tingués realment esperit letal. Serra Ferrer va tancar els espais dels atacants del Barça de tres quarts de camp en endavant i va buscar-se la vida a la contra. A la segona part, canviant Assunçao –un mig centre- per un atacant, Xisco, Serra va enviar l’equip a la deixalleria perquè jugadors com Xavi, Déco i Ronaldinho van tenir aquelles dècimes de segon de més necessàries per pensar que va permetre el nou repartiment del terreny als metres finals. 0-3. Eto’o ja ha tastat la sang, Giuly va marcar i a veure què d’ara en endavant… i Ronaldinho… fiesta, fiesta. Amb Doblas de convidat, per cert.