Fanguis

Avui, escarxofat al sofà cervesa en mà, veient com els fanguis havien col·lapsat Catalunya he pensat que podria escriure alguna cosa sobre aquest col·lectiu al blog. Però francament, fa més de mitja hora que estic davant la pantalla i no m’han aconseguit inspirar. La meva reflexió no ha anat més enllà d’una pregunta i un parell de consideracions. La pregunta és molt senzilla. Si -com ens venen- Barcelona és una ciutat fantàstica, guapa, cosmopolita, acollidora, mediterrània, amb una mida molt amable, integradora, cool, guai… algú em pot explicar per què quan encara no fa ni 10 minuts que han acabat la setmana laboral una part molt important dels seus habitants ja li foten peu avall al pedal del gas del cotxe per veure si poden formar el gran tap com més aprop de la seva destinació millor?
Dit això, em sembla injust qualificar de fangui a tot aquell que viu i/o treballa a la capital. Una cosa és ser de Barcelona i l’altra és ser fangui. Fangui seria la noia que he escoltat aquest matí a la ràdio quan explicaven la notícia de les mobilitzacions dels pagesos per protestar per l’escassedat de les ajudes de la Generalitat per paliar els efectes de la sequera. Deia que entenia les protestes, que donava suport als pagesos, però que aquella carretera no era el lloc idoni per plantejar res perquè ella estava tornant de vacances i tenia ganes d’arribar. Aquesta mateixa noia, per exemple, si passés uns dies a algun poblet de muntanya valoraria la pau i tranquilitat que s’hi respira, la qualitat de l’aire però es queixaria que la carretera és estreta, no té pintada la divisòria i a més, el super no està obert les 24 hores. També es taparia el nas molt ostensiblement i fent una ganyota si passés pel costat d’un camp on hi acaben de tirar fems. Especímens com aquesta –i aquí va la segona consideració- fan imprescindible l’existència de Barcelona. Us imagineu que en tinguessim unes quantes com aquesta a qualsevol dels nostres pobles? M’emprenya no poder desplaçar-me amb comoditat a l’agost o els caps de setmana però és el preu que hem de pagar per no haver-los de suportar sempre.