Manel Garsía

Ahir vaig anar a veure en Manel Garsía a Empuriabrava. L’ex último està en forma. A mesura que va traient discos les lletres s’emboliquen més però continuen tenint una gran virtut: fins i tot amb alguna cervesa de més les pots dir. Musicalment va recuperant la plenitud que va perdre quan Quimi Portet es va extirpar. El que no ha perdut mai és aquell magnetisme que t’obliga a moure els peus, ni que sigui una mica, encara que siguis un moble, com un servidor. De totes maneres, el que em continua fascinant és l’estil dansàire del figura: fent el molinet amb la camisa té un no se qué de tiet que acaba trompa als casaments que et reconcilia amb el gènere del cantant pop. Això el fa tremendament humà. Garsía podria ser currant que passava per allà i que els està fent un favor a un grup de músics que tenen el solista dormint la mona a la caravana. Però no ens enganyem darrera de tanta aparent senzillesa si amaga un professional amb moltes hores de vol i un poeta.