García

Ahir vam anar a veure l'últim concert de la gira de Manolo García, a Fontajau. En García és un paio que et reconcilia amb aquest món dels artistes. Diu la meva dona que li agrada, a part de per la seva música, perquè se'l pot imaginar fent sobretaula, prenent cafè, una birra... No sé si serà per això també però el cas és que, sense ser-ne un fan, mai em negaré a assistir a qualsevol dels seus concerts. La paraula que millor el defineix és honrat, em sembla. Ell fa la seva música, l'embolica el millor que sap i la ven. Compres valor segur. No ven milongues ni s'embolcalla de cap mena de messianisme. I, en concert, és dels que guanya. Ahir va dedicar els últims 5 minuts a passejar-se pel mig del públic. Només ell s'ho pot permetre. Per com és. I per com és el seu públic. Es va deixar tocar l'esquena, el cap, va encaixar mans, sempre sense deixar de cantar. Les masses l'estimen però no pas pel seu atractiu sexual o per la seva extravagancia. L'estimen perquè és en García. I ell es comporta sobre l'escenari com un García. De què es tracta, de cantar i passar-nos-ho bé? Aquí hi ha en García.