Arsenal

Acabo de veure el Reading 1 Arsenal 3 i crec que si el futbol s'hagués de reduir a essència l'Arsenal seria el milor tupperware on guardar-la. El conjunt que entrena el francès Arsene Wenger ens reconcilia amb aquest esport tan exposat a perversions de diversa classe. L'Arsenal juga per guanyar, només faltaria, però fa la impressió que el seu compromís amb l'aficionat-espectador va molt més enllà que el de qualsevol dels equips que considerem que practiquen un bon futbol. El mig del camp dels gunners, amb el francès Flamini, el txec Rosicky, el català Fabregas i el bielorus Hleb és el veritable dream team que la premsa de Barcelona intenta ressucitar en cada nou projecte del Barça. El dream team era un equip que va generar-se a partir d'uns jugadors escollits per aplicar un concepte de joc, sobretot, solidari. El Barça actual acumula figures incapaces d'interpretar un joc colectiu perquè, potser de manera inconscient, el company té un component important de rival. És rival per la pilota d'or, pel contracte publicitari, pel pitxitxi... Una acumulació de solistes et pot fer passar una bona tarda però la partitura no se la saben. L'Arsenal no té cap megacrack. Aquí coneixem a Fàbregas perquè el nostre xovinisme comença a ser alarmant. Fàbegras és un jugadoràs. Avui ha donat una passada endarrera com si fos un boia de waterpolo a Adebayor que m'ha fet aplaudir tot i estar sol escarxofat al sofà de casa. Però sense el grup no brillaria. Rosicky és un pillo de la banda, un apostador de filigranes. Flamini és aquell típic jugador que li falta un pèl d'ambició, un pèl de verticalitat, un pèl de caràcter però que anivella tots els desequilibris de l'equip. I Hleb és qui més s'ha acostat al Laudrup de la croqueta i la passada a l'espai mirant cap a l'altre costat. Trenca rivals i és especialista en trobar fissures defensives. Potser li falta gol tot i que el que ha marcat avui el podria haver firmat Michellino. L'Arsenal toca i toca fins que troba un espai. Be perquè algun d'aquests pintes l'acaba veient, per sort, per estar-ho provant sempre, o perquè el rival s'ha marejat de tant bascular i seguir la bola. Quan Rosicky i Hleb es troben et sembla que estàs davant d'una parella de trileros de la rambla amagant la reina. I com que un mig del camp sense un bon davanter és estèril, aquí tenim a Adebayor. És de Togo, només el podia conèixer Wenger, i tot i que és alt com un sant pau remena prou bé la pilota, es mou ràpid en tots els sentits del front d'atac i no té cap problema per permutar posició, sobretot amb Fàbegras, per ser ell qui dóna l'última passada. Quan estan rodats el seu joc arriba a un preciosisme que fins i tot pot posar nerviós als que som impulsius i voldríem anar una mica més de cara a barraca. Però t'atrapa i t'adones que has aplaudit una jugada que no ha acabat amb gol però que pot ser el preludi d'alguna cosa millor. I així vas passant minuts. I no t'aixeques per anar al lavabo fins a mitja part. I són peons al servei d'una causa. Que n'aprenguin els que n'han d'aprendre. I dit tot això, potser no acaben guanyant res aquest any (o com cada any). M'és igual. Han guanyat un gunner més. Només tindré remordiments el dia que juguin contra el Liverpool que, reconec, és una història molt diferent. Però també té el seu encant.