El Girona a Tercera

El Girona acaba de perdre la categoria perquè quan les coses es fan malament des del principi la fortuna et treu del seu favoritos. No se salva ningú però alguns es poden penjar més medalles que altres. Comencem a repartir-les pel director esportiu, Narcís Julià, que va fitxar pel Porto en plena pretemporada. Se li tira en cara que mantingúes l’entrenador, Agustín Abadía, que 17 fitxatges són massa i algun element de l’anterior directiva l’ha anat difamant escampant que s’embutxacava diners. No tinc cap mena de dubte sobre l’honradesa de Narcís Julià. Si alguna cosa té és honradesa. El seu error, al meu entendre, va ser no plegar quan l’aleshores president, Jordi Roche, el va obligar a presentar-se a negociar amb jugadors i agents, emmanillat. Roche pensava en la federació catalana de futbol i li va impedir oferir 2 anys de contracte perquè no volia deixar hipotecat el club en cas d’ascendir a altes esferes. També li va imposar límits salarials, límits que no es va autoimposar el president el mes de desembre quan va portar, a instàncies de l’entrenador, jugadors com Mario, David Prats o Vicente, que en comptes de reforçar l’equip, el van mermar més. Resultat: alguns dels que es volien retenir van acabar volant per molt poc més a clubs de la mateixa categoria i alguns dels fitxatges que es van acabar fent van ser terceres, quartes i cinquenes opcions. És culpa de Julià, per tant, plegar-se a les exigències d’un president i també es va equivocar en més d’un fitxatge, sobretot per no saber que alguns juguen més de nits que de dies.
De la marxa del director esportiu al Porto el més damnificat va ser l’entrenador Agustin Abadía. Fa dies vaig parlar amb un jugador que Abadía no alineava i me’l va definir com un dels millors tècnics que havia tingut mai. No feia conya. Ens implicava, tenia molt de futbol al cap i era bona persona, em deia aquest jugador. Abadía havia de portar l’equip a l’ascens i la directiva només va tenir paciència durant 7 jornades. De fet, ja se’l volien carregar a la primera jornada després de perdre a casa contra el Saragossa B. Abadia és acomiadat perquè era l’entrenador que havia posat Narcís Julià, perquè l’equip estava lluny de l’objectiu de d’ascens i també perquè un tipus calb i amb bigoti no vesteix prou pel Girona. No rieu. És absolutament cert encara que faci llàstima.
Fitxant Josep Maria Nogués el Girona hi va guanyar en imatge, certament, però l’equip va continuar sense rutllar i la plantilla es va alienar. De Nogués rajaven, en privat, per fer-ho tot de cara a la galeria i per no equivocar-se mai quan perdien i adjudicar-se el mèrit quan guanyaven (poques vegades). El gran error esportiu de Nogués, però, va ser deixar morir físicament l’equip (desde la marxa d’Abadía fins a l’arribada de Domènec Torrent els jugadors ni es van pesar ni els van fer control de greixos i alguns, en tenien per donar i per vendre) i desestructurar-lo amb fitxatges d’un cost econòmic brutal i de dubtosa utilitat. La perla ha estat el defensa Vicente. Ha jugat 4 partits i s’ha passat la resta del temps intentant demostrar que podia tornar quan tothom sabia que era un ex futbolista. De Prats i Mario només diré que val més que no digui el que cobren perquè us entraria mala llet.
I a 9 jornades pel final va arribar Domènec Torrent. Aquest any se l’havia passat veient partits de la categoria, fent informes de jugadors per, quan li arribés l’hora, no anar venut com quan va arribar a Palamós la temporada passada. Va acceptar agafar el Girona perquè era conscient que, després d’haver estat a les travesses per ocupar aquesta banqueta en més d’una ocasió, no podia no pujar a aquest tren. Era conscient que la materia primera amb la que hauria de treballar estava molt feta malbé, sabia que no podia portar ningú, però ho ha intentat. No ha tingut miraments amb els que ja estaven pensant en l’any que ve i ha intentat donar el protagonisme als mínimament implicats en la causa: Geli, Melero, Matamala, Chechu, Victor Morales, Zamora, el mateix Ivan Pérez (un altre que no ha rendit pel que cobra però que, com a mínim, és professional)… Ni amb desfibrilador. El mal ja estava fet i alguns dels noms d’aquesta llista feia molts dies que no tenien el futbol als peus (estaven defenestrats per l’anterior tècnic) i que també els havia començat a marxar del cap. Malgrat tot, si la lliga hagués durat un parell de jornades més segurament s’haurien salvat.
Mirem ara cap a la llotja. D’entrada, tres presidents en una temporada no són recomanables per ningú. Jordi Roche va començar l’any sabent perfectament que ell apuntava a la presidència de la federació catalana i va actuar en conseqüència. Errors: condicionar el futur del club al seu i no fitxar un director esportiu quan va marxar Julià. Tampoc ha estat elegant rajar i permetre que alguns dels seus directius rajessin de Julià i voler carregar-se tot el seu llegat. Acomiadar Abadia va ser la primera mostra i els fitxatges d’hivern la segona. També va ser lleig que el dia que l’equip del qual ell n’és pare es jugava el ser o no ser ell estés a Nova York.
Va passar el relleu al seu pare, Narcís Roche. No direm que no hi hagi posat tot el que s’hi havia de posar però el seu mandat ha estat per convocar eleccions i no es va adonar prou a temps que amb Nogués a la banqueta es caminava directe cap a Tercera. Se’ls ha d’agraïr, no obstant, que deixen un club, diuen, sanejat i que tothom ha cobrat. L’últim president, Josep Gusó és, com Torrent, de sucre. No ha pogut decidir res. El començarem a conéixer a partir d’ara. Els pròxims dies sabrem si té pasta llarga o veurem un Girona amb menys deliris de grandesa.
Resultat: el Girona dels Roche s’ha estavellat i tots (vull dir, tots) n’hem de treure conclusions. Les coses tenen un camí natural i potser 6 anys són massa pocs per voler fer el salt que hi ha de Primera Catalana a Segona A. No es pot passar de no saber on és Montilivi a voler jugar contra el Madrid.