Diccionari de fauna urbana (II): el marit oscil·lant

El marit oscil·lant és el que, 25 o 30 anys enrera fumava a la porta de l’església mentre es feia la missa, anava al bar mentre la dona feia el dinar i només entrava en una botiga de roba quan la dona havia decidit que ja tocava comprar calçotets nous i uns pantalons per mudar. És el típic calçaces que no té valor de dir que no vol anar a comprar i el reconeixereu perquè sempre estorba però mai acaba d’estar ben bé al mig. La seva posició natural és estar aproximadament un metre per darrera de la parella, espai suficient per permetre el pas d’algú i per obligar-lo a retrocedir una mica, sempre demanant perdó. Quan la dona és a dins de l’emprovador o adopta una posició estàtica a menys d’un metre de la cortina per, ni per error, veure què hi ha als emprovadors del costat o s’aparta prou lluny per no escoltar les peticions d’assessorament estètic de la dona. Els primers miren a terra constantment i només aixequen el cap per dir “et queda bé” i així escurçar el suplici. Els segons són pocs i els coneixereu perquè la seva posició és geoestratègicament equidistant entre dues estanteries aguantant un bolso, un parell o tres de bosses d’altres establiments i el jersey a sobre de les espatlles. Malgrat tot, ningú té cap mania en rodejar-lo, trencar el seu espai vital o, directament empenye’l si hi ha alguna cosa a grapejar aprop. Mirada a l’infinit, que sol estar a la porta. El marit oscil·lant pot tenir fills moguts. Si és més calçaces del que és científicament explicable l’odiareu perquè els seus vàstags tocaran els collons a tota la clientela. Si té un punt d’habilitat els utilitzarà per sortir a fora i només tornarà a entrar si ha oblidat donar-li la tarjeta a la dona (depenent del tipus de família) o hi ha alguna camisa que la dona ha decidit que li quedarà bé (aquest és un comportament totalment transversal). Una altra excusa és el tabac però amb aquests aires saludables que corren, cada vegada en queden menys.