Anada de bola sobre perquè el Liverpool va guanyar la Champions

El futbol anglès mai ha destacat per tècnica ni tàctica. Tot i que els grans equips intenten canviar-ho a base d’importar konow-how d’Holanda, França i Espanya, el cap continua fent-se servir, bàsicament, per rematar; el cervell és un lladre d’aquell oxigen que els pulmons podrien necessitar per anar a buscar una pilota que a qualsevol altre lloc del món es perdria per la línia de fons. Una cursa, profitosa o no, és celebrada; un còrner és una festa i el gol, l’orgia. No té pausa, comèdia ni mentida. Els defenses són contundents, els migcampistes fan quilòmetres i al davant el camí més curt per arribar al gol és la línia recta. Si hi ha algun virtuós se’l respecta i punt. Els escenaris també són immillorables: gespes sempre verdes i ben cuidades, camps petits on la pressió del públic se sent en cada acció… La cervesa agermana i engrassa les goles que no paren de cantar els You’ll never walks alones… Aquí ens dediquem a menysprear aquest futbol perquè ens recorda massa al que jugàvem al pati del col·legi (com si fos dolent) i per no fer-los un lleig als inventors de l’esport en destaquem falsament la liturgia. Però ahir el Liverpool ens va donar una lliçó. Va guanyar perquè sap que fins que no sóna la sirena, tot és possible. Gerrard va saltar més que ningú a l’àrea i va girar el cap com només ho saben fer els que estan acostumats a disputar la pilota fins i tot al propi company d’equip. Smicer va demostrar el que sap qualsevol nen: que els gols de fora de l’àrea haurien de valer el doble. Xabi Alonso sap que la majoria dels porters no bloquen mai la pilota en un penal i que el que la tira a fora la va a buscar. I Dudeck… gràcies per parar dos penals però sense ell potser els reds no haurien hagut d’esperar tant per alçar la copa. Deu ser porter perquè al pati, el més dolent “s’hi posa”!