L’Arcadio i la seva germana van durar pocs dies a Ribes de Freser. Impulsats per la gana van escapar-se de l’internat on els havien tancat els milicians esmunyint-se per un forat que hi havia a la tanca. Van voltar uns quants carrers, sense èxit, buscant un plat a taula i van decidir provar fortuna a Ventolà. En una casa de pagès ho van acabar trobant tot. Un dia fesoles amb truita de farina, un altre, una mica de porc. L’Arcadio encara hi viu.
2 comentarios:
Brillant, Raül. Un altre article, breu, però gran. Meravellòs. Em fas sentir petit. Ets el millor. T'estimo, vull ser com tu....... Els arcadios són com Citizen Kane, del Wells, el millor del periodisme, la literatura, el reportage.......
Com han canviat les coses, gastronòmicament parlant! A Ventolà s'hi arriba per una serpentina d'asfalt que s'eleva fins a la plaça Constitució. Allà hi trobareu Can Tunicu -no farem cap comentari, no hi hem menjat- i, just al costat i en bona companyonia-, Ca l'Anna. I aquí, amic, si vam dinar-hi... i de quina manera! Embotits de la comarca a pes i a ull de bon hostaler. De segon, cassoleta d'ànec (l'estrella de l'establiment) i uns superbs peus de porc per treure's les sabates. Hem passat de passar gana a passar de les penes passades. Trist, però nutritiu.
Publicar un comentario