Vergonya

Aquestes dues instantànies són de Jesús Uriarte i corresponen a l'últim partit que la meva Real Sociedad va jugar a Anoeta, dissabte passat, contra l'Eibar. A la de dalt es veu a Juanma Lillo, el tècnic, estès a terra després d'haver rebut un cop d'ampolla al cap llençada des de la grada. A la de baix, a Díaz de Cerio reclamant les assistències perquè li acabaven de trencar tíbia i peroné. Lo de Díaz de Cerio és una acció del joc que l'àrbitre va decidir no castigar. Discutible però és un error humà. El que ensenya la foto de dalt és l'estupidesa més absoluta reproduïda, una vegada més, a dins d'un camp de futbol.
Sóc Realista des que tinc us de raó i a Primera o a Segona, a Europa o a Gupúscoa, jugant malament o jugant bé, la Real sempre havia tingut una cosa que em feia sentir molt orgullós, el seu públic. Un públic que animava durant tot el partit anés com anés i només quan l'àrbitre xiulava el final decidia si tocava esbroncar o aplaudir el seu equip o al rival. En més d'una ocasió el rival ha sortit ovacionat d'Atotxa o d'Anoeta perquè, per sobre d'uns colors, ens agrada el futbol. Era un públic capaç de conviure en un derbi tan ancestral com el que es vivia contra l'Athlètic al costat d'algú amb que portava la samarreta blanca i vermella sense més animadversió que la sana rivalitat esportiva. Des d'aquest cap de setmana la meva visió de la jugada està en quarentena.
Un individu de 32 anys s'ha presentat a l'entrenament d'aquest matí a demanar perdó a Juanma Lillo. El gest està bé però no hem de passar per alt que aquesta persona va voler fer mal a l'àrbitre llençant-li una ampolla mig plena i que, d'haver tingut èxit, hauria, com a mínim, deixat borni a una persona per la resta de la vida. Això com a mínim. No hem de passar per alt que, amb el gest de llençar una ampolla amb la intenció de fer mal, aquesta persona considera que un camp de futbol és, exclusivament, un lloc on s'hi va a expressar un veredicte troglodita en funció d'un resultat i això és profundament depriment.
Aquest individu té 32 anys. És, més o menys, de la meva quinta. Segurament es va criar bavejant amb Arkonada, López Ufarte, Satrústegi, Kortabarria, Uralde, Txiki, Bakero i companyia. Aquesta persona, segurament, es va enganxar als colors txuri urdin per la màgia d'un Atxotxa que roncava quan Zamora feia una obertura a la banda, quan Arkonada volva de pal a pal per continuar mantenint la porta a zero, quan López Ufarte trencava la cintura del lateral o quan Satrus quedava suspès a l'aire per connectar una rematada de cap. També va veure les galopades de Kodro, un bosni que anava a xuletón per gol; el saber estar a l'àrea de John Aldridge, l'únic home que podia trencar la norma de no fitxar estrangers; el cor de Valery Karpin; la rauxa de Nihat; l'esquerra de De Pedro; les passades mil·limètriques de Xabi Alonso; aquella rematada al primer pal de Górriz. Avui, company de colors, t'ho has carregat tot! De què ens serveix la èpica si la realitat és tan mesquina?
Sempre he tingut la impressió que s'és molt poc dur amb aquests individus i amb els clubs que els permeten existir. Encara que sigui Anoeta, encara que sigui la meva Real, s'ha de ser contundent i exemplar. Jo seria partidari que, després d'una investigació ben feta (no aquestes mandangues a la carta en funció del club infractor) s'hauria de penalitzar amb punts als equips que ho permeten. Només castigant al club podem arribar a l'aficionat. Una multa, el tancament per un partit, són pecata minuta. Els punts costen categories. I aquí aniria si hi ha un club que és reincident: el descens de categoria. Possiblement, un individu que va a un camp a tirar una ampolla al cap d'algú amb el propòsit de fer-li mal deixarà d'interessar-li un equip devaluat esportivament. Si un descens neteja una grada d'indesitjables com aquest, el descens està ben aplicat. I estic parlant de la meva Real.