Hemeroteca

Vull que llegiu aquest article d'opinió que el periodista Joan Puntí va publicar aquest mes d'agost sobre la desaparició d'Akasvayu. El seu punt de vista és molt lúcid i, com sempre, va bastant contracorrent. Ens hauria de fer reflexionar a tots els que formem part d'aquesta gran butifarra de sal i pebre que és l'actualitat. Als que estem a la xarcuteria i als que es mengen el producte.

El 27 de març del 2007 plegava veles un dels grans referents
musicals del país, consciència de polítics, assot de nacionalistes
desencaminats, músic intimista, home capaç de fer pessigolles petites al cor i
bufetejar insensibles, pedants, cruels, ferotges i indecents, capaços de decidir
pels altres, en nom dels altres i, és clar, en benefici propi. Aquest país, ara,
resta orfe.
Ell, el meu músic, que obria sempre els recitals amb un «Bon dia
i gràcies per haver vingut», em va fer veure que la solució és sempre en la
consciència d’un mateix. Ho deia, sense dir-ho, recital rere recital.
Modestament, sempre: «No cal que em feu cas. Només penseu-hi.» Contra el poder
irracional i paternalista que gestiona les nostres emocions, també ens podem
defensar.
Penso en ell, el meu cantant, quan me’l trobo pel carrer. M’haig de
conformar amb un somriure
i un «bon dia». Ja em serveix. En faig prou per
comunicar-li agraïment etern per haver-me permès viure la seva música i haver-me
ajudat a fonamentar els meus valors.
Penso en la necessitat vital dels
mestres fotetes i llicenciats en ironia, com a combatents de la mesquinesa. Ell,
el meu músic, em va ajudar a disfrutar de les petites coses i a pensar en el
valor de les paraules. Vaig créixer, amb ell, i ell em va reforçar el valor de
la reflexió, la necessitat de creure gairebé cegament quan els grans diuen «no
anem pas bé». Va ajudar-me també a aferrar-me a l’inconformisme, a no abandonar
l’esperit crític. «I si canto trist / és per recordar/ que no és així / des de
fa tants anys.»
Ara, de gran, ja sé escoltar els que en són més que jo, i a
creure en la intuïció. És ara que em ve al cap una conversa en un cafè a l’hora
d’esmorzar un matí plujós. L’interlocutor, un entès en bàsquet, home savi que
massa sovint ha passat per beneit. «Aquest ja va marxar cames ajudeu-me de
Girona fa temps. No anirem pas bé», em va etzibar després del bon dia. Quanta
raó! I només feia quatre dies que ressonava per Girona que «s’havien acabat els
fuets i les llonganisses». A tres anys d’aquell esmorzar, ho ha tornat a fer. Ha
fugit. Aquest cop deixant
molts deutes i enfonsant-ho tot. El meu referent
musical va ajudarme a discernir entre la indecència i la mesquinesa. I també a
descobrir quan van agafades de la mà. El mentider és menyspreable per escassesa
de qualitats morals, generositat i dignitat. I també ho és l’engalipador. Aquell
que compra el Ferrari, i al cap de dos anys descobreix que costa molt de
mantenir, truca al president de la comunitat de veïns i li exigeix que li
subvencioni la benzina i li pagui les lletres. Ho és també aquell que és capaç
de girar l’opinió pública cap al president de la comunitat de veïns i
dirigir-se, pocavergonya, cap a la massa amb un indecent «aquests no ens
ajuden».
I els que no hem aprofitat el mestratge dels llicenciats en ironia
per bufetejar pedants, cruels i insensibles que esmicolen en tres anys les
il·lusions edificades en disset, hem de pensar que tampoc ho hem fet prou bé. «I
si canto trist / és perquè no puc /oblidar la mort/
d’ignorats companys.»