Estem fatal

Ha arribat a les costes d'Almería una patera amb 33 immigrants. Resulta que eren 14 més però els que falten els han hagut de tirar per la borda a mesura que anaven morint durant els 5 dies de travessia. 9 eren criatures, nadons... personetes com podria ser la meva filla Lola, que farà un any. Perdem la perspectiva de les coses quan ens referim als drames personals que impulsen aquesta gent a una travessia en la que poden haver de tirar la seva Lola per la borda com "el problema de la immigració". No és un problema, és la vida. La puta vida, la vida perra que ha de viure aquestes persones. Una existència que està tocant fons i que a tots ens concerneix. Per activa o per passiva som culpables d'aquestes morts. Diuen que les revolucions triomfen quan els que la protagonitzen no tenen por perquè ja no tenen res a perdre. Quan algú tira el cadaver del seu nadó per la borda d'una patera ja no li queda gaire cosa a perdre. No trobeu? La nostra consciència potser pot continuar vivint tranquila. El nostre món confortable ens proveeix d'escapatòries a cada moment -ara mentre escric això estic escoltant que avui hi ha cues per comprar el nou telèfon iphone- però la nostra consciència no ens hauria de deixar respirar. Ni a nosaltres, ni als que ens governen que, per la responsabilitat que tenen, haurien de donar exemple. No puc continuar.