Gràcies Andreu

Ahir la selecció espanyola es va proclamar Campiona d'Europa. A la grada ho va celebrar un home maltractat per la història, Luis Arkonada. Possiblement, el millor porter del món de la seva generació. Per mi, no n'hi ha cap dubte. Colocació, agilitat, dots de comanament i la capacitat per treure pilotes impossibles el converteixen, a ulls d'aquest que escriu, en una autèntica llegenda. Però aquest país és especialista en estigmatitzar i a aquest el van estigmatitzar els que no entenien que fos fidel a un equip d'irreductibles -la Reial Societat-, que es negués a anar al Reial Madrid, que es negués a portar els mitjons amb els colors de la bandera espanyola, que no fos un assidu davant de l'escarxofa... El van crucificar perquè a la final de la copa d'europa la pilota se li va escolar per sota l'ala i va significar el primer gol de la selecció francesa. Poc importa que volés de pal a pal a les semifinals contra Dinamarca o que contra Alemanya es marqués un altre partit memorable. No importa que fos tres vegades el porter menys golejat de la lliga amb un equip que, precisament, no estava carregat de galàctics. Ningú recorda a Yashine, l'aranya negra, pel gol que li va fer Marcelino. Ningú recorda Zubi pel gol que li va fer Nigèria al mundial del 98. Ningú recorda Seaman pel golàs que li marcar des del mig del camp Nayim a la final de la Recopa. Ningú recorda Molina per la sortida en fals contra Noruega. A Arkonada sí.

Arkonada va penjar les botes massa aviat (només tenia 34 anys) però ell entenia que ho havia fet tot. Per voluntat pròpia o ves a saber per què, no se n'ha sabut res mes, mai més. Una de les llegendes d'aquest esport es va fondre amb la mateixa capacitat que tenia per emergir del no res a treure una pilota que altres inquilins de la porteria de la selecció preferien immortalitzar amb la mirada. Ahir, però, era a la grada de l'Ernst Happl perquè el va convidar Platini, el seu botxí aquell estiu del 84. No va ser l'únic homenatge. Per sorpresa de molts, Andreu Palop, tercer porter de la selecció va anar a recollir la medalla amb la samarreta que lluïa Arkonada el dia d'aquella final. Gràcies Andreu per tant de tacte en un moment on és fàcil no recordar-se de ningú. Gràcies per tenir memòria. Gràcies per tanta equanimitat. Simplement gràcies per permetre'm recordar una cançoneta que els realistes repetíem cada diumenge d'aquells enyorats 80... "no pasa nada, tenemos a Arkonada".