Lluny

Estic a Tori cobrint la final a 8 de la ULEB Cup i tot i que molta gent pagaria per estar aqui (per turisme, no us penseu) jo, que voleu que us digui... si, professionalment es enriquidor anar sumant experiencies, happenings com aquests et suposen l'alicient per anar tirant endavant pero aquesta vegada... m'enyoro. Digueu-me sentimental pero els que teniu criatures, sobretot quan son petites, ja sabeu de que parlo. Quan estem per la feina estem per la feina i al cervell no hi ha res mes que el "curro" pero en les hores mortes, quan te'n vas a l'hotel, quan esmorzes... en definitiva, quan la cotidianitat et rescata de la bombolla en la que et fiques i et fiquen... penso en la Lola, en la Mar i en totes les coses que podria estar fent en aquells moments amb les que mes m'estimo. Es el preu que s'ha de pagar, esta assumit i no sere jo qui refusi aquestes alegries professionals esporadiques... pero quan la nyonya t'agafa a les 00.27 i cansat, et surt tot allo que intentes amagar. Guardia baixa, en diuen. En fi. Potser dema suprimeixo aquest post. Si hi ha algun malalt que a aquestes hores navega per aquest blog no es fotra a riure quan el llegeixi.

P.D. No he posat cap accent perque els teclats italians no en tenen.