Ciclisme de risc

Aquest matí he anat a fer una volta en bicicleta i a aquesta hora puc proclamar, no només que estic viu sinó que no m’he fet ni m’han fet mal. El plantejament de partida d’aquest post, certament, us pot semblar exagerat als que no heu agafat mai una bici i heu intentat fer anar una mica les cames per aquestes carreteres i pistes nostres. Els altres, sabeu del que parlo tot i que, en general, cada cop més, els automobilistes es comporten com a persones. Equipat amb un maillot prou virolat perquè es veiés, el casc, i procurant freqüentar el mínim possible la carretera general (sempre em poc per camins i pistes asfaltades) m’he disposat a fer la meva ruta diària. A l’alçada de Colomers una conductora impacient de seguir-me (i això que per aquell tros circulo fregant els 30 per hora, molt més que en qualsevol cua que es forma darrera un camió pujant la Costa Roja) m’ha passat fregant perquè venien cotxes de cara i a sobre, m’ha pitat. Potser volia que em tirés al riu. Sort que l’utilitari que conduia era d’aquests petitets i no m’ha desestabilitzat gaire perquè a mig metre hi havia el quitamiedos. Sort, també, que no porto pistola quan vaig en bici.

He enfilat en direcció a Vilopriu i quan he arribat al poble he decidit travessar pel mig, per estalviar-me un tros de carretera. Tranquilament (és una pujadeta) he anat creuant. Però per carrerons peatonals també hi ha pressa i un jubilat amb tot terreny d’aquests petits s’ha proposat avançar-me. Ja us podeu imaginar l’amplada que té un carreró del mig de Vilopriu. Doncs ha passat. Devia fer tard a la feina o se li espigaven els enciams. He continuat cap a Camallera, Vilaür (sí he passat pel costat de Piscines Europa i avui no feien tanta pudor, però en continuava fent), Garrigàs, Tonyà, Sant Tomàs i Sant Miquel de Fluvià. Aquí la carretera és poc transitada i bastant ampla però el problema és un altre. Els cotxes, o et passen a un metre encara que no vingui ningú o et passen a 80-90 per hora, cosa que és pitjor. No ens estranyem doncs, quan trobeu a ciclistes que van, literalment pel mig de la calçada. No és temeritat, no és fatxenderia. És instint de conservació. Un ciclista al mig només et deixa dues opcions com a conductor. O pares o el mates. Com que la gent té por a anar a la presó, normalment opta per parar i després avança, quan pot, a una velocitat més que raonable.

Ah, i un últim consell. Si l’avançament s’ha de fer per un camí de terra, a part de guardar la distància, tampoc és necessari que quan hagueu superat el ciclista foteu gas a fons. La pols als pulmons no ens dona ni més resistència ni més velocitat. Per això ja prenem altres substàncies si ens dona la gana. Gràcies.