Cumbres de Leyenda

Aquest juliol he fet les paus amb la lectura. A banda de tenir el privilegi de sampar-me La Tumba de Tuthankamón (Howard Carter) en ple creuer pel Nil –és obligat llegir-lo si voleu visitar Egipte- he tornat a experimentar aquella sensació d’aïllament acústic que rares vegades s’aconsegueix amb Crimen y Castgio (Dostoievski) i Cumbres de Leyenda (Sergi López-Egea i Carlos Arribas). De com Dostoievski dissecciona Raskólnikov i la societat sanpetersburguesa de la època no en penso fer ni un sol comentari perquè no em considero digne. Simplement em limitaré a recomanar que, acte seguit de tancar aquesta obra mestra, obriu Els Germans Karamazov i quan acabéssiu, l’Idiota.
Amb Cumbres de Leyenda, en canvi, sí que m’atreviré, més que res, per desmarcar-lo totalment de la literatura esportiva a la que estem tan mal acostumats. Repassa alguns capítols de la història del Tour de France a partir de les etapes que solen decidir la gran boucle, les de muntanya. No és crònica esportiva recopilada en format llibre (encara que si així fos, no quedaríem decebuts) ni tampoc un panegíric d’aquells que els diaris esportius treuen per Sant Jordi glossant la soferta vida del futbolista de torn que triomfa aquell any. Tampoc és un intent de treure rendiment a més d’una dècada d’enviat especial a la gran boucle perquè de qui menys es parla és d’Indurain, Armstrong o Pantani. López Egea i Arribas ens parlen d’homes com Lazarides, un grec afrancesat que va ser el primer a pujar el Mont Ventoux, com el 1910 la mà dreta del fundador del Tour Henri Desgrage va decidir que es podia pujar al Tourmalet i fer passar la ruta pels Pirineus o com el francès Christophe, que dominava la forja, es va fer una forquilla nova per la seva bicicleta a mitja ascensió d’una cota pirenaica de primera categoria. També descobrim d'on venen les fixacions Lapize o qui era Pinarello. Hi ha fets puntuals com aquests o històries paral·leles amb continuitat com les del comunista Fausto Coppi i el democrata-cristià Bartali, que van lluitar als tours de la post guerra. Evidentment també hi apareix el perdedour Poulidor (Poupou), que va ser espectador de luxe de dues maneres tan diferents de córrer com les d’Anquetil (un virtuós d’aquest esport) o Merkx (si haguéssiu naufragat amb ell en una illa desera i només haugués quedat un entrepà se l’hagués cruspit tot sencer)… No fa falta ser un amant del ciclisme per disfrutar-lo perquè parla de gestes humanes més que d’esport però si ho sou el trobareu sublim.