Gràcies Pollock

Acabo de superar un trauma d’infància. Quan era escolar sempre vaig tenia problemes per aprovar l’assignatura de dibuix. Quan feiem figurativisme els perfils em quedaven tots grecs, les proporcions eren mironianes i tothom era geperut per defecte. En el camp del dibuix tècnic la meva bèstia negra era la taca i el traç discontinu. Diumenge vaig estar repassant alguns exercicis escolars i no en vaig trobar cap que no tingués la trampa del tipp-ex. Però ahir em vaig treure un gran pes de sobre. Fullejant un dels llibres de text de cou d’història de l’art vaig redescobrir Jackson Pollock, defensor de l’Action Painting. Em va demostrar que els tràumes que em va ocasionar la senyoreta Fina (mai em va voler posar més d’un 5 i mig) eren superables. N’hi havia prou amb situar-me al mig d’un gran llençol blanc estès a terra armat amb un pot de pintura, o millor, amb un pot amb fondue de pintures de diferents colors… foradar-lo i deixar que la gravetat faci la resta. Ha de ser una experiència de la hòstia defensar la mediocritat pictòrica dient que practiques expressionisme i més concretament, l’action painting i que el més important és deixar-se emportar per l’exercici de la pintura sense calibrar l’abast de l’obre ni fixar-se un objectiu apriorístic. Amb això no vull dir que Pollock fos un mal artista o un farsant ni que hagués de recorrer a aquesta pintura que els no entesos (com jo, fins ahir) sempre havíem qualificat de presa de pèl… per guanyar-se la vida. Tot al contrari. És un autèntic crack. Va morir massa jove pel meu gust i va perdre l’oportunitat de ser un líder de masses… el gurú de capçalera d’executius agressius estressats per haver superat les ràtios de pasta guanyada per dia o de comunicacions via mòbil simultànies. Us imagineu a la plana major del Santander rebentant pots de Titán amb una destral Bellota sense treure’s l’armani de sobre? I del producte final en treurien una pasta, no us penseu…